Què és: Són dels insectes més antics que hi ha, porten molts milions d'anys sobre la Terra i pràcticament no han patit canvis. No tenen ales, a diferència de la gran majoria dels insectes. Lepisma saccharina és conegut com a peixet de plata i Ctenolepisma longicaudata és conegut com a peixet de plata de cua llarga.

Classificació: Encara que hi ha reorganitzacions taxonòmiques recents (i molt freqüents), actualment es consideren insectes dicòndils (com la immensa majoria d'insectes), però aquest clade es subdivideix en dos: els Zigentomes (Ordre Zygentoma = peixets de plata) i els Pterigots (O. Pterigota = libèl·lules, efímers i neòpters [escarabats, pregadeus, llagostes, escarabats, papallones, abelles, formigues...]).

Morfologia: Mesuren entre 7 i 15mm de longitud i són de color platejat, per les seves escates que recobreixen tot el cos. Aquestes escates apareixen a la tercera muda, cosa que fa que les primeres mudes siguin de color blanquinós. Té el cos allargat i aplanat, dividit en cap, tòrax i abdomen, encara que costa distingir cada part. El cap és molt petit, i hi tenen els petits ulls compostos, molt separats i rudimentaris, les llargues antenes i uns filaments al voltant més curts. El tòrax té 3 segments i de cada segment li surt un parell de potes, que solen ser de color crema-ataronjat, com les antenes i els cèrcols abdominals. L'abdomen té 10 segments i l’últim és llarg i fi. També presenta dos cèrcols, que en conjunt dóna l'aparença de tenir tres cues, totes de color crema. Totes les espècies de peixets de plata (les més habituals: Lepisma saccharina i Ctenolepisma longicaudata) s'assemblen molt morfològicament, però hi ha una sèrie de diferències que ajuden a distingir-los. Ctenolepisma longicaudata pot ser lleugerament més gran, més clar (gris plata, mentre que Lepisma saccharina sol ser més gris antracita), presenta més vellositats i la diferència més destacada és que els cèrcols i l’últim segment abdominal (les 3 cues) són molt més llargues.

Cicle Biològic: El cicle biològic d'aquest insecte varia en funció de la temperatura, fet que fa que des que surt de l'ou fins que es converteixi en adult puguin passar entre quatre mesos o fins a 3 anys. Necessita temperatures mínimes de 20ºC per desenvolupar-se, sent entre 25-30ºC la seva temperatura ideal, en què una femella pot dipositar centenars d'ous. Els ous són col·locats en grups de 2 a 20 unitats (màxim diari), sempre amagats en esquerdes i buits a les parets, molt difícils de detectar. Dels ous sortiran les nimfes, aproximadament 8 mudes diferents (unes 4 a l'any) a causa del seu creixement constant. Fins que arribi a l’adult, sexualment actiu. No es produeix còpula, ja que la seva fecundació és externa: el mascle produeix un espermatòfor (càpsula amb esperma), que deixa penjant i després “corteja” (condueix) a la femella fins a arribar-hi. La femella ho reconeix mitjançant marques bioquímiques, ho introdueix en la seva obertura genital (interior) i ho fecunda. La longevitat d’aquests insectes pot ser de fins a 7-8 anys. És completament impossible que un peixet de plata es reprodueixi en un lloc fred i sec.

Comportament: Són nocturns i són molt àgils: poden córrer ràpid i escalar molt bé. Tenen la capacitat de recórrer grans distàncies a la recerca d'aliment, i quan la troben es mantenen a prop. No detecten el menjar a distància, com ho farien les paneroles, sinó que simplement se’l troben ja que són organismes molt primitius i els seus mètodes de detecció són força arcaics. Només hi ha 3 animals que puguin pair la cel·lulosa (ells mateixos sintetitzen l'enzim cel·lulasa directament): Lepisma saccharina, alguns tèrmits de la família Termitidae i el mol·lusc bivalve Teredo navalis. La resta d'animals que s'alimenten de cel·lulosa, que és la gran majoria, digereixen la cel·lulosa gràcies a una simbiosi amb bacteris (flora intestinal). Els herbívors han desenvolupat el cec (el nostre apèndix, inútil en el nostre cas) i els remugants tenen un estómac modificat conegut com a “Rumen”. Aquests insectes no necessiten res d'això ja que són capaços per si mateixos de pair la cel·lulosa. Principalment s'alimenten de fongs, però també d'altres matèries orgàniques formades per midó i altres polisacàrids (cartró, cel·lulosa del paper, silicones, la cola d'enquadernar els llibres, floridura, sucres, restes de teixits, cabells...). Tenen una forta fototaxia negativa (fugen de la llum), cosa que fa molt difícil veure'ls ja que fugen corrent en encendre els llums. Necessiten un alt grau d'humitat (min 50-70%), sense la qual no es podrien reproduir. Passen la major part del temps amagats als seus caus, o a l'interior de les fonts d'alimentació.

Hàbitat i Distribució geogràfica: Insecte cosmopolita, pot viure a la majoria de llocs i climes. El seu hàbitat ideal és humit, sense llum, i una temperatura càlida, entre 25-30 ºC. Solem trobar-los als habitatges, tant se val com estiguin de nets, aquests insectes necessiten molt poca quantitat d'aliment. Reunint totes les seves preferències, les estances típiques en què els trobem són: les cambres de bany, a sota o darrere dels mobles, a soterranis, garatges... Podem veure'ls com s'amaguen als sòcols o als marcs de les portes, ja que s'alimenten de silicona, o en petites esquerdes o buits de les parets i del terra.

Importància Sanitària i Riscos: Els peixets de plata són insectes totalment inofensius: no piquen, no tendeixen a entrar als nostres orificis mentre dormim (com diu la creença popular), no contamina el menjar i no transmeten malalties a l'ésser humà. Poden causar un dany econòmic si s'alimenten de documents, llibres, segells antics i valuosos. També podrien provocar un dany sanitari, ja que moltes vegades aquests insectes van acompanyats de l'aparició d'àcars o d'altres insectes, i això podria provocar al·lèrgies.

Plaga: L'aplicació d'insecticides és totalment diferent en aquest grup d'organismes, per tant, és preferible contactar amb un especialista si hi ha una gran plaga, o si es vol posar fi a ells per prevenir problemes de salut.