Què és: Les paparres són els àcars més grans que hi ha, encara que hi ha moltes espècies i varien en mida, color o forma. Són conegudes perquè són ectoparàsits hematòfags (s'alimenten de sang), a banda de transportar malalties bacterianes, víriques, o fins i tot neurotoxines.

Classificació: Els aràcnids (Classe: Arachnida) es classifiquen en àcars (Ordre Acari), aranyes (Ordre Araneae) i escorpins (Ordre Scorpiones). Dins dels àcars, la superfamília Ixodidea (paparres), trobem dues grans famílies: Ixodidae (paparres dures) i Argasidae (paparres toves). Els ixodoïdeus tenen un cos més dur i solen atacar mamífers, inclòs l'ésser humà. Els argasideus no estan tan esclerotitzats i parasiten sobretot les aus. De les 850 espècies de paparres que hi ha al món, només 100 són capaços de propagar malalties o provocar pèrdues econòmiques (infeccions secundàries, pèrdua de pes...).

Morfologia: En el cas dels àcars, les paparres tenen el cos dividit en només dues parts: el gnatosoma (correspondria al cap) i l'idiosoma (seria una fusió del tòrax i abdomen). Al gnatosoma trobem l'hipostoma (estructura per a la fixació de la paparra a l'hoste), els pedipalps (tenen funció sensorial, estan articulats i ubicats als costats de l'hipostoma) i els quelícers (serveixen per tallar, serien les mandíbules). De l'idiosoma sortirien els quatre parells de potes als estadis de nimfa i adult, ja que les larves en presenten només 3 parells. En ser paràsits obligats, es veuen en la necessitat de trobar un hoste del qual alimentar-se i per això utilitzen l'òrgan de Haller, ubicat gairebé als extrems del seu primer parell de potes. És un aparell sensitiu que detecta canvis de gasos (CO₂), humitat, temperatura.... Quan no estan alimentades les paparres són planes en vista lateral i arrodonides en vista superior. La morfologia no només varia en funció de l'espècie sinó també de l'estadi de desenvolupament (larva, nimfa, adult), del sexe (mascle, femella) i del grau d'alimentació.

Cicle Biològic: Passen per quatre estadis: ou, larva, nimfa i adult. Les primeres 3 fases són de mida molt petita, la que va creixent és l'adulta a mesura que es va alimentant de la sang de l'hoste. Depenent de l'àcar cada estadi té una durada diferent (fins a un any cada estadi, encara que el més normal és que el cicle complet no arribi a l'any) i un nombre d'hostes diferent. Algunes espècies tenen un hoste per a cada estadi: larva + nimfa + adult = 3 hostes; altres es mantenen en un hoste com larves i nimfes (2 hostes) i altres espècies només tenen un hoste en tota la vida. El canvi d'hostes és el que provoca la propagació de malalties, quan una paparra s'alimenta d'un animal infectat, i després es muda d'hoste infectant-ne així el nou. Els ous és l'única fase que no depèn d'un hoste, es queden lliures a terra, a prop de vegetació on la femella els diposita. La femella mor després de la posta d'ous, de manera que només pon una vegada a la vida, però el nombre d'ous pot anar des dels 4.500 fins als 22.000 ous segons l'espècie. Aquests eclosionen i surten les primeres larves, que pujaran a dalt d'una herba per adherir-se a l'hoste quan hi passi. Les larves s'alimentaran de l'hoste i poden canviar o no, passant a nimfes i alimentant-se d'un o dos hostes. De la mateixa manera, les nimfes poden canviar o no d’hoste. Quan surten els adults, els mascles s'alimenten de sang, necessària per a l'espermatogènesi. Mascle i femella copularan sobre l'hoste i una vegada fecundada la femella serà la que s'alimenti de sang per baixar després de l'hoste i ovopositar. A les nostres regions, la femella gràvida és la que sol passar l'hivern alentint el seu metabolisme. Quan arriba el bon temps, ovoposita a la vegetació propera al seu lloc de refugi hivernal.

Comportament: Són paràsits obligats, per tant, dependran de l'hoste. Encara que depenguin de l'hoste, les paparres no s'han especialitzat massa, la qual cosa vol dir que la gran majoria de paparres pot parasitar a la gran majoria d'hostes disponibles. Tot i així, les paparres tenen la capacitat d'adaptar-se als hàbits (si aquests no són gaire específics) de l'hoste que parasita. Segons els mecanismes de cerca dels seus hostes les paparres es poden classificar en caçadores o aguaitadores. Les caçadores tindrien una actitud activa (localitzant, desplaçant-se i infestant) davant d'un hoste, mentre que les assetjadores parasiten el seu hoste de forma passiva (deixant-se caure des de dalt, o sent arrossegades pel cos de l'hoste en passar per la vegetació).

 Hàbitat i Distribució geogràfica: Són àcars cosmopolites, tenen una distribució mundial ja que se'ls troba des de l'Equador fins a àrees properes als pols. Es poden trobar tant a zones rurals com urbanes, encara que en aquest cas solen estar associats a animals domèstics. Independentment de la regió geogràfica de la qual estiguem parlant, quan una paparra entra en contacte amb l'hoste, aquesta normalment es desplaça a llocs calents i humits (en l'home: aixelles, engonal, cabell; als gossos: cap, orelles, coll i extremitats). En el cas de molts animals també es tenen en compte les regions i plecs de la pell on l'animal li costa més accedir per gratar-se, mossegar-se....

Importància Sanitària i Riscos: Hi ha diverses espècies de paparres per la nostra zona i encara que generalment parasiten els nostres animals de companyia, fàcilment poden passar a afectar-nos a nosaltres. Si la paparra parasita més d'un hoste, és possible que transmeti alguna ETG (malalties transmeses per paparres), encara que cal tenir en compte que no totes les paparres transmeten malalties, i que no totes les malalties afecten l'home. Aquestes malalties poden ser bacterianes, víriques, parasitàries o neurotòxiques. Algunes de les malalties transmeses poden ser: Tularemia, Febre botonosa mediterrània, Malaltia de Lyme, Tifus, Febre de les Muntanyes Rocoses, Louping-ill, Encefalitis transmesa per paparres, Meningoencefalitis per paparres, Hepatozoonosis canina, paparres, Babesiosi, Febre bovina per paparres, Febre hemorràgica de Crimea-Congo, Febre reincident... També existeix la paràlisi neurotòxica, que no és pròpiament una malaltia infecciosa, i encara que és rara, té conseqüències fatals (a nens menors de 10 anys li provoca paràlisi respiratòria) si no es diagnostica, localitza i extreu la paparra a temps.

Plaga: Tenint en compte la quantitat d'ous que pon una sola femella, podem tenir un greu problema al nostre propi jardí fàcilment. L´ideal són els tractaments preventius, sobretot enfocats a les nostres mascotes, ja que solen ser els portadors d´aquests paràsits. Tot i així, no sempre s'apliquen, i podem tenir el problema igualment. En aquests casos cal tractar l'ambient on s'envolta la nostra mascota i nosaltres mateixos: les nostres cases, jardins,...