Què són: Les puces són petits insectes, entre 1-3mm, de color marró o negre, segons l'espècie. No tenen ales (encara que poden saltar llargues distàncies) i són hematòfags (s'alimenten de sang). Les espècies que solen provocar més problemes són les puces del gos i del gat.

Classificació: Els sifonàpters (O. Siphonaptera) són un ordre d'insectes que comprèn com a mínim 16 famílies, amb un total d'unes 1900 espècies. Les seves famílies s'agrupen segons les seves preferències alimentàries, és a dir, les espècies que parasiten: ratpenats, rosegadors, marsupials... Hi ha moltes espècies diferents de puces i encara que tenen certes preferències, no s'han especialitzat. Això vol dir que podem trobar la puça del gat en altres hostes com a gossos o cabres, no només en gats.

Morfologia: Són petits insectes que mesuren entre 1,5-8 mm de llarg, segons l'espècie: la puça de l'home i del gat, mesura entre 2-3 mm; la puça de les aus no sol superar els 2mm mentre que la puça del conill és de 1mm i la puça del gos és de les més grans, entre 3-4mm. El color també varia segons l'espècie, encara que es podria dir que totes són marrons, la del gat és més fosca, gairebé negra i la del gos és més vermellosa, sobretot després d'alimentar-se. Tenen el cos aplanat latero-lateralment, i està recobert de pèls i espines el que els ajuda a desplaçar-se entre els pèls o plomes de l'hoste. En algunes famílies trobem les ctènídies, que són fileres de grans espines esclerotitzades, com a diademes de punxes a diferents parts del cos. Aquestes estructures ajuden a ancorar l'insecte al mantell de l'animal, a més, tenen un exoesquelet extremadament dur, alguns autors creuen que és per resistir el rascat. Tenen el cos dividit en tres parts: cap, tòrax i abdomen. Les parts que més destaquen són l'abdomen i les llargues potes, que els permeten fer salts de 18cm en vertical i fins a 33cm en horitzontal (unes 200 vegades la seva longitud). Al cap trobaríem els ulls, les antenes molt curtes, protegides dins de les fosses antenals i el complex aparell bucal que tenen (estilets, palps labials…). Les diferents estructures creen dos conductes: el canal salivar (pel qual injecten la seva saliva i patògens si s'escau) i el canal alimentari pel qual succionen la sang. Moltes vegades ingereixen més ràpid del que arriben a pair, així que no és estrany veure gotetes de sang sense pair a l'extrem abdominal. Les sis potes surten del tòrax i són desiguals. La longitud de les primeres és més curta, mentre que el darrer parell és el més llarg i robust, adaptat al salt. A l'abdomen trobem el sensilium, un òrgan sensorial molt important que detecta moviment d'aire, vibracions, canvis en la temperatura... i ajuda a detectar l'hoste.

Cicle Biològic: Són insectes holometàbols, tenen una metamorfosi completa i passen pels estadis d'ou, larva, pupa i adult. La majoria de les femelles poden pondre centenars d'ous al llarg de la seva vida, i per regla general aquests eclosionen als 5 dies (mín. 2 dies; màx. 14 dies). La femella sol posar els ous a sobre de l'hoste, però aquests solen caure generalment on descansa o a prop de: niu, catifes, sòcols, mobles entapissats, caixes de sorra per a gats.... Quan eclosionen els ous, surten les larves (3 fases generalment ). Aquests semblen cucs (vermiformes), de vida lliure, no estan adherits a cap superfície, encara que sí que se solen amagar o refugiar en qualsevol plec o fibra de roba, esquerda o buit perquè eviten la llum. Són cegues i normalment s'alimenten de la femta de les puces adultes. Moltes vegades, aquesta femta no està ni digerida perquè la puça adulta extreu més sang de l'hoste de la que pot ingerir. Alguns autors pensen que ho fan per nodrir les seves larves. El canibalisme entre larves de puça no és estrany. Un cop les larves passen per 3 estadis, es genera la pupa, un capoll sedós del que emergirà l'imago passades 1-4 setmanes. Aquesta fase de pupa pot arribar a durar fins a un any, esperant detectar vibració, pressió, calor, intensitat de la llum, humitat o diòxid de carboni; En resum: condicions ambientals favorables i presència de l'hoste ja que algunes espècies són migratòries. La crisàlide en estadi de pupa resisteix els insecticides, per això els tractaments es repetiran diverses vegades. La majoria de les puces hiverna en forma de larva o pupa, i l'adult sol emergir a la primavera-estiu. Les femelles tenen una espermateca en què emmagatzemen l'esperma del mascle per anar fertilitzant les seves postes. El cicle complet pot durar entre 2 setmanes a 8 mesos de mitjana, depenent de la temperatura, humitat, aliment i sobretot espècie. Són molt prolífiques, en condicions favorables, una parella de puces es pot convertir en 5.000 individus en 3 mesos.

Comportament: Les puces són insectes paràsits: s'alimenten de la sang dels hostes. La infestació de puces es coneix com a pulicosi, i provoca molèsties causades per les mossegades i les lesions dèrmiques secundàries per la pruïja que ocasionen. Les puces s'amaguen i s'agafen a l'hoste per evitar desprendre's quan aquest es rasca o se sacseja. De manera que tant el comportament com l'anatomia de la puça està dissenyada per evitar quedar-se entre el mantell/plomatge. A les puces se les coneix no per caminar entre el pelatge sinó pels salts i bots que poden donar. Això és gràcies a una modificació dels músculs alars reorganitzats a les potes i a una proteïna súper elàstica: la resilina. Això permet donar a les puces fins a 600 salts per hora durant 72 hores, com és el cas de la puça de la rata oriental (Xenopsylla cheopis). En altres espècies de puces s'observen hàbits nidícoles, és a dir, els adults es troben més als nius que als hostes, on només s'alimentaran. En aquests casos s'ha perdut l'hàbit de desplaçar-se per salts, però més que una pèrdua és una adaptació per evitar saltar del niu. Una altra de les característiques de les puces és la seva baixa especificitat, cosa que vol dir que poden parasitar un ampli espectre d'espècies. En alguns casos, quan els adults emergeixen de les pupes, l'únic requisit per saltar sobre el nou hoste és ser un objecte fosc en moviment. En altres casos, sí que trobem més especificitat com seria la puça del conill (Spilopsyllus cuniculi). Aquesta puça, en alimentar-se de la sang de la conilla, detecta per les hormones que ingereix que la conilla està gràvida i és en aquell moment en què les puces comencen el seu desenvolupament sexual. Quan la conilla donarà a llum, la puça ja s'ha desenvolupat, ha estat fecundada i està a punt per pondre els ous sobre els conillets que neixin. Per regla general, només trobem un 5% de les puces sobre l'hoste, l'altre 95% és a l'entorn (50% ous, 30% larves, 10% pupes i 5% adults), per tant, és molt important no només tractar l'hoste, que sol ser la nostra mascota, sinó també fer una neteja i aspirat de totes les superfícies per on pugui passar. En el cas de la puça de l'home (Pulex irritans), ja no se sol trobar parasitant aquesta espècie, ja que les nostres cases són més seques (impossibilita la reproducció de la puça), i la nostra higiene i neteja ha millorat moltíssim els darrers anys. Encara que antigament ens va acompanyar a qualsevol classe social, avui dia se la troba més en gossos i petits remugants.

Hàbitat i Distribució geogràfica: Aquests insectes els podem trobar a totes les regions biogeogràfiques, inclosa l'Antàrtida. Depenent de l'espècie de Puça s'han adaptat a viure més a l'entorn (als nius, llits, caixes de sorra...) o directament a sobre de l'hoste. Per regla general, les puces adultes tenen mala visió i les larves són cegues, així que eviten allunyar-se molt de la font d'alimentació, l'hoste. Solen desenvolupar-se millor a l'exterior dels habitatges, ja que a l'interior hi ha més sequedat ambiental, i cada cop hi ha més neteja i higiene a casa nostra. La puça del gat (Ctenocephalides felis), és una de les poques espècies que es reprodueix bé a l'interior (parasitant tant gats, com gossos, com humans...), aguanta bé els productes insecticides i és de les que més molèsties causa .

Importància Sanitària i Riscos: La pulicosi és la infestació de puces. Aquestes provoquen pruïja i lesions dèrmiques secundàries molt molestes per a l'hoste. Els primers que pateixen aquesta infestació solen ser les nostres mascotes (gossos, gats, conills...) i altres animals (ramaderia, aus de corral...); després ens ataquen a nosaltres, ja sigui per compartir casa o per relacions laborals. Si la infestació de puces és molt alta, veurem pèrdua de pèl/plomes i altres lesions dèrmiques a causa del rascat i/o l'estrès que provoquen. Si l'hoste és una criatura jove també podem trobar quadres d'anèmia deguda a la massiva extracció de sang dels paràsits. A més, les reaccions al·lèrgiques a les puces o les seves exúvies són molt habituals en petits animals (gossos i gats) provocant-los Hot Spot o reaccions agudes generalitzades amb una sola mossegada. Finalment, les puces són vectors de malalties endoparasitàries, bacterianes o víriques. Poden transmetre malalties com el tifus, la pesta bubònica, la tènia, mixomatosi... El tifus merino és una malaltia provocada per un bacteri del gènere Rickettsia sp. que ha provocat diverses epidèmies al llarg de la història, arribant a un 90% de mortalitat a la població europea el 1648. La pesta bubònica la causa el bacteriYersinia pestis i ha provocat 3 grans epidèmies a Europa, es calcula que va causar entre 80 i 200 milions de morts (COVID-19 no arriba a 7 milions). La tènia o solitària (Taenia sp.) és un paràsit que entra pel sistema digestiu (els gossos en gratar-se es mosseguen i empassen puces que contenen el patogen) i s'ancora a les parets de l'intestí, on s'alimenta, privant l'hoste de la correcta nutrició. Finalment, la mixomatosi és provocada pel virus Myxoma i és letal en conills i llebres ibèriques (aparició el 2018), privant altres espècies (linx ibèric) del seu principal suport.

Plaga: Com s'ha esmentat anteriorment, no només cal tractar l'individu/s afectat/s sinó també l'entorn, on hi ha el 95% de la plaga. A més, les seves pupes són resistents als insecticides, de manera que cal fer més d'una aplicació als tractaments. És una plaga que se sol amagar i, per tant, costa molt d'eliminar. La neteja (60ºC mín.) i l'aspirat són uns forts ajudants, però ineficaços si no es fan amb tractaments insecticides específics. No només són molestes i costen d'eliminar, sinó que, a més, transmet malalties i es propaguen molt fàcilment. Tot això fa indesitjable tenir a prop una sola puça.