Què és: Insectes xilòfags amb organització eusocial, que construeixen els seus nius sota terra, d'aquí que se'ls anomeni termita subterrània. És l'espècie més comuna quan es detecta aquesta plaga, causant aproximadament un 80% dels danys. Les seves colònies es classifiquen en castes, en les quals trobem els reproductors primaris (la parella reial: el rei i la reina), secundaris (neotènics), obreres, soldats, nimfes...

Classificació: Les termites subterrànies són termites superiors, ja que, dins dels termes, són de les més evolucionades. Tot i així, procedeixen d'una línia evolutiva amb una constitució primitiva de l'ordre Blattodea. A la península Ibèrica es troben dues espècies: Reticulitermes grassei i R. banyulensis. Aquestes dues espècies són autòctones juntament amb Kalotermes flavicollis, a més a les Illes Canàries s'han detectat 3 espècies més:Kalotermes dispar, Bifiditermes rogierae i Eutermes canariensis.

Morfologia: Són insectes eusocials, organitzant les funcions del termiter segons les castes. Hi ha 3 castes principals (reproductores, obreres i soldats) i cada casta presenta una morfologia diferent o algun caràcter singular. Les termites tenen el cos dividit en 3 parts: cap, tòrax i abdomen. Al cap trobem les antenes rectes (no colzades com les formigues), els ulls compostos (tot i que no totes les castes els presenten) i els ocels. A més, també trobaríem l'aparell bucal, que a les termites soldat està tan modificat que els impedeix alimentar-se per si mateixes. Entre el tòrax i l'abdomen no trobem un estrenyiment com veuríem en els himenòpters (formigues, abelles, vespes...), tot i que es distingeixen ambdues parts perquè l'abdomen és més ample. El tòrax té 3 parts: pronoto (a Reticulitermesaquesta placa és més aviat arrodonida mentre que a Kalotermes o Cryptotermes és clarament rectangular), mesonot i metanoto. De cada segment surt un parell de potes (3 parells en total) i un parell d'ales a excepció del pronoto (2 parells en total), tot i que només el presenten la casta de les reproductores en el moment de la sortida massiva a la primavera. Les ales són de la mateixa mida (característica de l'infraordre Isoptera), de color fumat i amb venacions longitudinals més fosques. L' abdomen té 10 segments o esternits i és més ample i curt, la qual cosa atorga a la termita subterrània un aspecte més arrodonit que les termites de la fusta seca. Cada casta té una o diverses característiques que la defineixen i la diferencien de les altres. Per exemple, les reproductores primàries són les més grans, mesuren entre 8 i 10 mm, són les úniques que presenten ales, que sobresurten del cos, i aquestes es perden fàcilment per una línia de sutura quedant només un mesonot amb unes escames triangulars. A més, aquesta casta és l'única que presenta un color del cos més fosc, marró gairebé negre, per protegir-se de la llum quan surtin a fer els vols nupcials. Per regla general, les termites són blanques o crema, per això s'han guanyat el nom popular de "formigues blanques". Les termites soldat estan més esclerotitzades, tenen un cap marró quadrangular molt més gran i fosca que la resta del cos (crema), i unes mandíbules súper desenvolupades (negres). No presenten ulls compostos i la seva mida varia, no només en funció de l' espècie, sinó també dins d' una mateixa colònia es poden trobar soldats de diferent mida. Finalment, les obreres, són la casta més abundant dins d'una colònia. Són de color crema, o blanc i són tan petites que es transparenta el seu abdomen si té menjar o no dins. Mesuren entre 4-6 mm de longitud, no presenten ales ni ulls compostos i les seves antenes tenen entre 14 i 17 segments. Es poden alimentar per si soles des de la 3a muda. Aquesta casta té diverses funcions: construcció i manteniment del niu (estructures, galeries, càmeres...), recerca i recol·lecció d'aliment, tenir cura de la prole i ajudar en les mudes. Per tant, es pot considerar obrera qualsevol termita (encara que no sigui madura) que faci aquestes funcions, és una casta "neutra". A banda de les reproductores primàries, obreres i soldats, també trobem els neotènics (reproductors secundaris) i diferents estats nimfals. Els individus neotènics procedeixen de nimfes o obreres, un abdomen quelcom més llarg (assoleixen els 12 mm) i tenen la capacitat de posar ous, tot i que en menor mesura que el rei i la reina. Sol haver-hi una gran quantitat de neotènics, que ajuden a augmentar la colònia i es distingeixen pel seu color més fosc que les obreres i soldats. A més, poden substituir el rei, la reina o tots dos, si la parella de reproductors primaris desaparegués.

Cicle Biològic: Reticulitermes sp. sol alliberar els seus individus alats (fèrtils) a la primavera. En sortir, aquests reproductors primaris fan els vols nupcials per dispersar-se una mica, tot i que no són gaire bons voladors i no s'allunyen gaire. Un cop arriben a terra perden les seves ales per la línia de fractura i les femelles, elevant l'abdomen (i es pressuposa que, segregant feromones), atrauen els mascles per formar la parella reial. El rei i la reina buscaran el lloc apropiat per construir la càmera nupcial (pot ser fusta o directament al terra), on copularan i la femella posarà els primers ous (10-12 unitats) que eclosionaran 2-3 setmanes després. Són insectes hemimetàbols, per tant, passaran per la fase d'ou, diferents etapes nimfals i finalment l'adult. Són els únics insectes socials que presenten una metamorfosi incompleta. Les dues primeres mudes se'ls anomena larves, a la resta nimfes. Reticulitermespresenta 7 estats ninfals. El rei i la reina cuidaran de la seva prole fins que pugui alimentar-se per si mateixa (a partir de la tercera muda), i un cop hagi madurat prou, la parella reial es dedicarà exclusivament a posar ous, i l'abdomen de la reina s'hipertrofiarà fins a arribar als 2 cm (altres espècies poden arribar als 14-15cm). 48.000 ous és la mitjana que posa una reina de Reticulitermes a l'any. A la primera posta només sortiran obreres, i a mesura que creixi la colònia, començaran a diferenciar-se en les diferents castes. La parella reial és bastant longeva, uns 10 anys, però en captivitat poden arribar fins als 25 o més. Les obreres i soldats solen viure uns 5 anys.

Comportament: Són de naturalesa lucífuga, per tant, a excepció dels individus alats, que són els únics foscos i preparats per al medi exterior, la resta de termites evitaran la llum i es mantindran ocults a l'interior del termiter o en galeries interiors com en estructures semblants al fang construïdes per elles mateixes (barreja de terra,  saliva i dejeccions líquides). Quan es detecta menjar, les obreres comuniquen el camí a la resta de la colònia mitjançant feromones, i fins i tot les soldat, colpejant el camí, potencien certes vies. Construeixen nius difusos, amb diverses càmeres interconnectades mitjançant galeries. D'aquest niu es ramifiquen galeries en busca d'aliment i per expandir el niu. En el seu interior es reparteixen els diferents individus que estan tan organitzats (eusocietat) que es pot considerar un superorganisme, on cadascuna de les castes té la seva funció. La parella de reproductors primaris se centra en la posta d'ous i sempre se situaran a la cambra del niu, que sol ser la central, amb una elevada humitat i temperatura constant. D'això se n'encarrega el rei, més actiu que la reina, que es passeja per les diferents càmeres, moltes vegades arrossegant la femella, per buscar l'òptima. Els neotènics contribueixen a l' increment de la colònia, encara que les seves postes siguin menors. Aquests reproductors secundaris poden provenir d'obreres (neotènics ergatoides, sense ales) o de nimfes (neotènics braquípters, amb ales), i poden substituir la parella reial si aquesta faltés. Si es produís una fragmentació de les galeries i quedaran uns quants individus aïllats, els neotènics també podrien assumir la funció de reproductors primaris en aquesta nova colònia segmentada. Els soldats protegeixen la colònia enfront dels depredadors (generalment formigues) i estan més presents als extrems de les galeries (protegint les entrades al termiter), cuidant les larves i com a guardaespatlles, acompanyant les termites alades a l'exterior. Les obreres s'encarreguen de tota la resta; buscar, recol·lectar i alimentar (mitjançant trofolaxia) a la resta de la colònia; també s'encarreguen de la cura dels ous i les larves, així com del rei i la reina, de la construcció de les càmeres i galeries del niu, del manteniment d'aquestes, ajudant a les mudes...

Hàbitat i Distribució geogràfica: Distribuït per tot l' hemisferi nord, Reticulitermes és la principal plaga de termites a Amèrica del nord, Europa i Àsia. A la península Ibèrica trobem bàsicament dues espècies: R. grassei (originària d'Andalusia) i R. banyulensis (originària de Catalunya).  R. grassei es va estendre des d'Andalusia cap al Nord, ocupant gairebé tot el territori espanyol, mentre que R.banyulensis es va mantenir a la costa de Mediterrani (Catalunya i València). Actualment R. banyulensis s'està estenent cap a occident, compartint territori amb R. grassei. Visualment no hi ha diferència entre ambdues espècies, es necessita una anàlisi d'ADN nuclear per distingir-les. No trobem Reticulitermes en altituds superiors als 2.000m, així que és difícil veure-la al Pirineu. Necessita un alt grau d'humitat i ambients càlids, amb una temperatura gairebé constant i les zones costaneres proporcionen ambdós factors. Construeix nius difusos, no centralitzats, amb diversos nuclis dispersos, la qual cosa ajuda a que s'expandeixi la colònia, i les galeries es ramifiquen en cerca d' aliment. A la Natura, les termites són beneficioses ja que desenvolupen un paper fonamental en la destrucció d'arbres caiguts, degradació de la cel·lulosa i descomposició dels boscos en general. Gràcies a l'acció de l'home i la construcció de ciutats, les termites han prosperat en ambients massa freds per a elles en condicions naturals, traient amb elles el seu poder de destrucció.

Importància Sanitària i Riscos: Les termites no transmeten malalties com les paneroles, ni mosseguen, ni tenen fibló per picar, de fet, són animals molt petits, tous i indefensos. El problema resideix en el seu alt nombre d'individus que conformen una colònia i l'alta capacitat de destrucció que tenen. Costa molt detectar-les perquè s'amaguen de la llum, i per quan es detecten ja hi ha un dany considerable. Hi ha certs indicis que ens ajuden a detectar-les com poden ser els túnels de fang que construeixen, l'eixida de les termites alades (que moltes vegades es confonen amb formigues), o bé les lesions produïdes a les fustes que ataquen. Aquestes lesions es poden detectar per canvis de color a la fusta, ondulacions a la superfície o fins i tot la desaparició de la pròpia estructura. Encara que siguin insectes petits, la seva feina constant i el gran nombre d'individus que conforma una colònia poden arribar a enderrocar cases. Les termites són les plagues que més danys causen a nivell mundial i econòmicament parlant, les pèrdues anuals són milionàries. En la construcció pot afectar qualsevol estructura de fusta o que contingui cel·lulosa, com per exemple bigues, marcs, finestres, parquet, escales o fins i tot armaris o talles antigues de fusta (obres d'ebenisteria). En les edificacions, no només destrueixen estructures de fusta o cel·lulòsiques, també danyen altres estructures en cases construïdes de maó, ciment i formigó, produint esquerdes en els materials per crear els seus túnels. També pot provocar danys en l'agricultura, afectant especialment la vinya, tant en injerts com en ceps secs propers a morir.

Plaga: L'alta capacitat reproductora de la reina (mitjana de 48.000 ous/any) i la contribució de totes les reproductores secundàries fan que aquesta plaga sigui molt nombrosa, i per tant difícil d'erradicar. Les colònies, que es comporten com un superorganisme, poden estar constituïdes per 200.000 – 2.000.000 d'individus. A més, són colònies que tenen una organització eusocial, la qual cosa els confereix un comportament òptim en els seus punts d'atac i si a això li sumem la seva difícil detecció, el millor és eliminar el més aviat possible i de forma correcta la colònia. Per a aquesta espècie no funcionen els tractaments químics per crear barreres, ja que moltes vegades el que s' obté és la disseminació de la colònia estenent el problema. El sistema que millor funciona, provat científicament, és el tractament mitjançant esquers, en el qual les termites s'alimenten de l'insecticida que els impedeix la muda, provocant així la seva mort al no poder desenvolupar-se. A més, com practiquen la trofolaxia (boca- boca, ano- boca), poden repartir elles mateixes l'insecticida a l'interior del termiter.